L'Oskar s'ha volgut acomdiadar de tots nosaltres dedicant unes paraules a la gent que l'ha acompanyat en aquest viatge i deixant alguns records...

Taula, temps!

Aquest serà un temps mort més llarg de l'habitual, crec, però, que la taula m'ho permetrà.

A la vida tot són etapes i l'etapa que tanco ha estat la meva vida. Si em paro a pensar ha estat segurament l'experiència més vital i formativa que he viscut.

Toca obrir la finestra per donar pas a un aire nou, noves idees i maneres de fer, de pensar, estem en bones mans! Ja fa uns anys que m'és complicat poder compaginar la meva feina actual amb el bàsquet i la qualitat del temps que puc dedicar a l'Associació que tant estimo no és la que es necessita, fer un pas al costat era una necessitat.

Des que va aparèixer la notícia a les xarxes socials he rebut molts missatges i tots bonics, això m'ha fet mirar enrere i recordar només bons moments.

Després de la presentació d'equips que es va fer ahir i retrobar-me amb tantes cares familiars, em venia de gust escriure aquestes paraules i compartir-les amb qui tingui a bé de llegir-les.

Tot va iniciar-se com a jugador a 1r. d'EGB, vaig començar al mes de noviembre perquè jo volia fer futbol al Nàstic, però la fal·lera només em va durar tres partits, em posaven de porter i em dedicava a xerrar amb el porter de l'altre equip... mai estava a la meva porteria, i és clar... vaig passar al "plan B".

Recordo els dissabtes a Salle amb el Queipo i el seu Opel Kadet obrint el maleter i repartint samarretes dels Bulls, Lakers, Celtics (totes falses, però encara no estava a la palestra el tema de les imitacions). Jo lluïa amb molt d'orgull el 00 dels Bulls.

Durant aquests anys van passar moltes persones que segur que van fer que el bàsquet m'entrés a les venes i m'enamorés de l'esport de la cistella, tots tenen alguna part de culpa. M'agradaria anomenar-los, però segur que em deixaria algun, i per això no diré noms dels entrenadors i entrenadores que vaig tenir, el que sí estic segur és que de tots i cadascú vaig aprendre alguna cosa que m'ha portat a veure aquest esport de la manera que el visc.

L'últim any d'infantil vaig començar a ajudar els dissabtes a l'escola de bàsquet amb els més petits i a l'any següent ja em vaig posar de segon entrenador amb el Dani un any i amb el "Deivid" un altre. En arribar a júnior es van "inventar" un lloc nou que era el de Coordinador dels més petits, de P5 a 2n. De la mà del meu inseparable amic Enric Roman (Rufo) ens ho vam passar molt bé i vàrem crear un gran equip humà, 'a cual peor'. Ho vaig compaginar fent de coordinador d'esports de les Dominiques. En acabar de júnior a la Salle i ja portant algun equip de primer entrenador un dimecres de maig li vaig dir al Rafa Salido (ho recordo com si fos ara) 'i si fem un campus d'estiu fora de Salle?' I em va dir just les paraules que feien falta per tirar-lo endavant, "es Mayo, ya no da tiempo, pero si consigues una casa..." I el 12 de juny estàvem amb seva furgoneta Crystler Gran Voyager grisa, ell i jo, de viatge per comprovar les instal·lacions de la casa. I així va ser com l'any 2004 vam anar 56 participants a La Seu d'Urgell; Cal Patxo, el Joan i la guitarra, el Ferri, las Brujas Chachipiruli, i tants records... aquí es va començar a crear el millor grup de monitors de campus de bàsquet d'estiu de la història. L'any 2006 hi anàvem 80 participants acompanyats ja de Jose, Vicky, Pako, Edu, Maza, Joan, Montse, Antonio, Borja... Una de les millors experiències que he viscut; disposar d'un grup entregat a treballar, a no dormir, a demanar-se festa a la feina per poder venir, perdre les seves vacances i sempre de franc. Gràcies per fer-me passar a mi i a tants infants els millors estius de les nostres vides.

Com entrenador he tingut la sort de portar molts jugadors i sobretot jugadores als que he intentat transmetre la passió que jo tinc per aquest esport i espero haver pogut aconseguir-ho. Si em paro a comptar són uns 36 equips (diferent) de tots els nivells i edats. Sempre vaig tenir l'ajuda incondicional dels meus segons: la Vicky, l'Enric, l'Anna, el Jordi, el Tarra i l'Espi (crec que no em deixo a ningú) Gràcies també a vosaltres per aguantar-me, aconsellar-me i recolzarme en aquelles temporades.

Entre els projectes que vàrem engegar en el decurs d'aquestes temporades va estar el de disposar d'un equip sènior femení per tal que les nostres jugadores poguessin mirar més amunt i vaig tenir la sort de poder fer l'equip i d'entrenar-lo. Vam aconseguir que la majoria de jugadores tinguessin un passat Salle, però de generacions diferents, que no es coneixien i el bàsquet va fer la seva màgia, cohesionar un grup meravellós dins i fora de la pista que va durar molts anys i que avui en dia seguim en contacte, si més no amb el nostre tradicional dinar del 24 de setembre. Gràcies, Lobas.

Les Macros... Aquí m'entra la tristor, la nostàlgia, segurament serà el que més trobaré a faltar, les setmanes prèvies, els equips que fallen a última hora, els canvis d'horari, mirar el cel per si plourà, els 'pollos'... i és que potser serà masoquisme, però viure la Macro des de dins és tan maco i tan únic que des de fora pot arribar a no entendres. També trobaré a faltar el micro, però crec que els veïns de l'Avinguda pensin igual. Gràcies, Macro, gràcies, micro ;)

L'altre dia que trobaré a faltar será el del Bluetooth; tot va començar com una tonteria, volia aprofitar els amistosos de pretemporada que fèiem amb els meus amics Jose (Lestonnac) i Mark (Pare Manyanet) per convidar algú més, era una forma d'aprofitar que teníem pistes i podíem viure un matí de bàsquet. Vam arribar a fer matins del Bluetooth de més de 70 partits. Gràcies a tots els amics i amigues del bàsquet que heu participat.

La peça clau perquè això pugui tirar endavant sou els entrenadors i entrenadores... Sou tants i tantes els que heu passat per Salle aquests anys, sacrificant família, vacances, temps i feina, tot per tirar endavant el bàsquet de l'Associació. Només puc estar eternament agraït. GRÀCIES.

Mares i pares, bé que us puc dir... Sou la part principal, el pilar fonamental, algunes vegades, poques, hem hagut de discutir, però he intentat sempre atendre i entendre a tothom, empatitzar i posar-me a l'altre costat, a vegades amb més èxit que d'altres. Només espero que sigueu conscients que sempre he obrat pensant en els vostres fills i filles i en l'Associació. Gràcies per la vostra confiança.

També vull donar les gràcies als directors i directora de l'escola que aquests anys m'han hagut de patir, al Grmà. Pons, al Prats i a l'Alicia, gràcies per intentar-ho.

No puc deixar de fer una menció especial a aquelles persones amb les quals hem discutit molt, ens hem enfadat, ens hem reconciliat, ens hem tornat a enfadar i ens hem tornat a reconciliar... Però sense elles jo no seria aquí avui i el bàsquet de Salle no estaria tan viu com està. El tito Rafa, ell sempre amb la tranquil·litat i una filosofia que enamora a entrenadors i jugadors. El Jose, segurament la persona amb la qual més he après de bàsquet i de moltes altres coses, durant molts anys un inseparable, mil records amb ell i molts tenen una conversa de bàsquet o d'un jugador o jugadora en algun moment. I per últim la meva parella de ball durant molts anys el Victor Mazariegos, erem "la estraña pareja", amb trucades diàries de 30 i 40 minuts, un incansable, un malalt del bàsquet, un amic, un visionari i a més, el creador de tot això. Als 3 GRÀCIES, infinites.

I per últim, però no menys important, les juntes, han passat moltes i molts presidents i presidentes; Anna, Javier, Genaro, Laura, Xavi i Jacob. Tots i cadascú d'ells han estat al peu del canó recolzant-me i ajudant-me de la mateixa manera que tots els membres de les juntes a qui els agraeixo el suport donat i la paciència que sempre han tingut amb mi, sempre m'he sentit molt estimat i valorat. Gràcies per estar sempre al costat més desagraït i vital per a una associació.

Segur que em deixo molta gent, tal com vaig escrivint aquestes desordenades línies, em venen mil records i amb persones diferents. No és un adeu, és un fins aviat perquè sempre que us pugui ajudar, em podreu trucar... i sabeu que no contestaré a la primera... però si us plau compteu amb mi!

"Fora temps!"

Oskar Pujol Peralta